GURRIPULLI?

Aquest és un post amb dedicatòria, o més bé amb promesa.

Bé, abans de que pugueu treure conclusions precipitades us ho explicaré. Tot es deu a aquesta paraula: GURRIPULLI. Vosaltres direu, i això que vol dir? Doncs sincerament jo tampoc ho se. De fet no se ni si és eixe exactament el mot que volia escriure, però em va fer molta gràcia quan divendres passat el va dir Laura Navarro, la violinista que acompanya sempre a Pau Alabajos en els seus concerts, de fet em va fer tanta gràcia que li vaig dir que ho ficaria al meu bloc, com no s'ho creia li ho vaig prometre i finalment ho he acomplit.

La veritat és que aquesta va ser una anècdota graciosa després d'un concert que el tres d'octubre, amb motiu del Correllengua 2008, va omplir el Casal Jaume I de joves (d'edat o d'esperit) que van gaudir de la música de Pau Alabajos i Josep Lluís Notari, en el marc d'unes celebracions que només pretenen difondre i normalitzar la nostra llengua i cultura.

Però aquesta anècdota també m'aprofita per parlar d'una gent com, Pau, Laura o Josep Lluís amb la que em sent identificat i a la que m'alegre de conèixer.

En aquest món hi han dos classes de persones, les que viuen d'una causa i les que viuen per una causa. Hi ha gent que no només converteix la música en el seu treball sinó que fa negoci de les idees i dels sentiments, mentre que altres desperten consciències i es sacrifiquen per transmetre un missatge amb les seues cançons. El segon cas és el que parla d'aquestes tres persones, igual com altres homes i dones que he conegut, tenen uns ideals en els que creuen fermament, per a ells els viatges, els sacrificis i les hores perdudes no son res perquè el que importa és transmetre uns ideals. Una gent amb la que dona goig treballar perquè, realment, creuen en el que fan.

Com totes les històries tenen una moralitat amagada, la diferència de tot plegat està entre l'interés personal i el benefici col·lectiu. El que m'agradaria transmetre, no només a lagent jove que comença en el món de la música sinó també a tothom que creu en alguna causa, a qualsevol que crega en una Ítaca, és que treballen, que ho facen sense esperar rebre res a canvi, perquè la recompensa final no està en els diners o en les possessions sinó en el bé que fem als demés, a la societat i a la terra en la que vivim, perquè això és el que ens suma realment a totes i tots.